A la marató electoral que estem vivint, apareixen coses curioses, divertides, lamentables o inaudites. Com es pot entendre si no, que algú que vol marxar d’un lloc, en demani ser-hi durant quatre anys? Com es pot entendre que algú que renega d’una Constitució, la juri o prometí com a pas previ de cobrar un sou com a representant del col·lectiu del que vol allunyar-se? És una situació semblant a la dels candidats europeus del Regne Unit, partidaris furibunds del Brexit. Quin paper faran els mesos que hagin de seure al Parlament Europeu? Nosa, segur!
S’entén per part dels candidats dels comicis del dia 26, si pensem que l’objectiu no van ser les Corts, ni ara Europa o una alcaldia determinada, fet lamentable en sí mateix, sinó sortir el menys malparats possible de l’atzucac en que s’han, i ens han, ficat. Però es indigne d’algú que es presenta com a representant públic (per no esmentar l’obscena referència al “mandat popular”), com a candidat a gestionar el nostre benestar, que pensi primer, i solament, en ell.
Les eleccions europees es fan en un moment dramàtic, no només per als europeus sinó per al conjunt del món. I unes candidatures de tipus “salvavides” (com ho eren també algunes de les Corts) fan un mal grandiós a la percepció de la democràcia i els seus valors per resoldre els gravíssims problemes que encarem.
Què es proposen aportar Puigdemont o Junqueras al futur d’Europa?, ¿què Forn a la ciutat de Barcelona? O Matamala al Senat “espanyol”?, o es tracta només d’esbrinar qui té més llarga i ampla la penetració en el col·lectiu independentista d’aquest racó del continent? Els enemics d’Europa fan ja saliveres tot esperant el tiberi que faran amb les seves restes.
Però no és nou, encara que ho sembli. Llegim el text: “S’ha de profunditzar en una nova i depurada pàtria… i per realitzar aquest ideal no ens aturarem en fórmules arcaiques. La democràcia no és per a nosaltres un fi sinó un mitjà per a la conquesta d’un Estat nou. Arribat el moment, o el Parlament se’ns sotmet, o el farem desaparèixer”. No, no ho han dit els abans esmentats, ni els de Vox, ni Salvini, ni Orban, ni Trump, ni… (La llista que es podria fer posa el pèls de punta i ha estat propiciada precisament pel menyspreu a la democràcia aquí comentat). Ho va dir José Maria Gil Robles, el líder de la pro-feixista CEDA, en un míting al Teatre Monumental de Madrid, i va ser publicat a El Debate del 17.10.1933.
Quan es vol moure la voluntat popular en funció de la situació d’un líder i no del benestar col·lectiu, quan el paper estructurador i generador de cohesió de la democràcia se situa en un lloc secundari, s’obre la porta al pitjor dels escenaris, i ja sabem quin nom té l’obra.
Antoni Cisteró