(Article originalment publicat en castellà a InfoLibre, el 7.1.2021)
Reconec que fer-ho no és fàcil, després d’un any en què la pandèmia de barroeria i agressivitat mediàtica sense solta ni volta ha penetrat en la nostra vida diària, conjuntament amb la que ens ha causat més de 50.000 morts. Però ho intentaré, mogut per dos estímuls: la publicació del document Cumpliendo per part del Govern, encara que lamento que potser s’ha pres com un discurs més enmig del desori de cap d’any, i la lectura del regal familiar de Nadal: les memòries de Barack Obama Una terra promesa (Editorial Debat. Barcelona, 2020), que a la seva pàgina 51 ens diu: «la política no ha de ser el que la gent creu que és. Pot ser alguna cosa més». I jo esmenaria: és alguna cosa més.
La iniciativa de Govern, que a casa nostra sona a xinès, la considero de gran transcendència més enllà del seu contingut concret, pel simple fet d’haver-se creat un precedent, que qualsevol altre futur govern tindrà dificultats per tirar enrere. Marca clarament els tres espais d’entesa ciutadana: El govern (polític), els tècnics en diverses matèries (experts), i la ciutadania per a la qual s’ha fet tal esforç de clarificació.
Els habituals rendiments de comptes a les Corts arriben poc a la gent, o ho fan mediatitzats per informacions sovint esbiaixades. En canvi, Cumpliendo queda aquí, ja inamovible durant un any a disposició de qui ho vulgui analitzar, no només l’oposició, que ho aprofitarà amb la seva habitual malvolença, sinó també dels col·lectius socials, partits afins i ciutadans interessats en temes concrets. No només s’explica succintament en les seves 41 pàgines i els seus dos annexos, sinó que s’ofereix un full Excel, amb l’anàlisi de més de 1200 entrades/compromisos. Un simple exemple: Entre ells figuren 290 ja «complets», per 105 «no iniciats». À vous de jouer.
Es podrà estar d’acord, o no, en el que allà s’afirma, però aquí està i pot servir de debat més enllà de les habituals baralles de baix to. És un instrument elaborat per experts independents, que espero i desitjo que es repeteixi anualment. Un veritable homenatge a la política, com a àmbit imprescindible perquè els pobles s’entenguin i encarin el futur sabent on posen els peus. Aquesta és una de les facetes del document: posar de manifest que la majoria dels polítics hi són per alguna cosa que sense ells seria inviable, excepte si prescindim de la democràcia. Amb més o menys habilitat, amb perfil més o menys empàtic, amb els seus pros i contres, molts, la gran majoria, fan el que poden. Ens posaríem nosaltres en el seu lloc? Perquè la tasca hi és, i algú ha de fer-la.
Penso en els polítics de base, regidors honestos en pobles corroïts pel clientelisme, treballant per una escola, una rotonda o una ajuda; en parlamentaris autonòmics cremant les celles i batallant sense quarter perquè alguna llei o algun decret avanci entre un bosc de sabres en esgrima de posturetes; en ministres que veuen els seus projectes injuriats per qui, tenint la mateixa opinió, es veuen forçats a boicotejar a la recerca demagògica d’un vot emocional. Polítics, en suma, que veuen la seva tasca entorpida constantment per raons alienes al tema de què s’ocupen. La política a curt termini menjant-se a la política tout court, a la política en majúscules.
En aquesta lluita basada en el lema «a l’enemic, ni aigua», qui surt perdent és la ciutadania, és clar, que veu com les dues tipologies nocives impedeixen avançar en temes cabdals que el poble té a flor de pell (educació, sanitat) i en altres també crucials encara que menys propers i per tant amb menys coneixement popular (justícia, Constitució). Vegem-les:
D’una banda, els negacionistes: el no a tot, llevat que sigui el que dic jo. No s’ha de confondre amb la defensa aferrissada dels principis propis, no té res a veure. L’únic objectiu és degradar la imatge de l’oponent, faci el que faci. Va dir Winston Churchill, un gran polític de dretes: «La democràcia és la necessitat de doblegar-se de tant en tant a les opinions dels altres». En tot argument, i especialment en temes complexos com la gran majoria dels que es debaten a tots els nivells, hi ha infinitat de matisos, ¿cap serveix de connexió per a l’acord? Es fa l’esforç per trobar-los i potenciar-los, en recerca d’un consens que ajudi a trobar una solució? Per descomptat, els entestats en el rebuig a tot, no. Fins i tot en temes en què la llei insta a trobar-lo, com el de la renovació del Tribunal Constitucional, es prefereix degradar la imatge d’aquesta instància, de funcionament imprescindible, que seure i escoltar les parts. Aquesta categoria podrà estar formada per polítics i polítiques d’ofici, però no d’exercici, si més no menys democràtic. És molt fàcil desactivar o retardar iniciatives, la morbositat que això implica té predicament mediàtic. Potser s’hauria d’incloure en els propers Cumpliendo referències a la tasca de sapa, sense cap intenció d’aportar la més mínima idea, que ha afectat als diversos projectes. La crítica sistemàtica és el brou de cultiu ideal per a la radicalització xenòfoba.
D’altra banda, hi ha els tòxics. Si bé la tasca dels primers danya greument el teixit social, dividint i radicalitzant-lo, es pot esmentar aquest segon grup d’efecte igual o més perniciós, encara que a favor seu cal dir que és freqüent que avisin prèviament: Recordem les paraules de la diputada Montserrat Bassa anunciant al gener que «li importava un rave la governabilitat d’Espanya», en ple Congrés, l’ens a càrrec de gestionar-la? Alguna empresa contractaria un empleat que anunciés que l’evolució d’aquesta, i les seves fites, li importen un rave?, ¿cobra la senyora diputada seu sou de la Cambra sense cap escrúpol ni rubor?
Malauradament, a Catalunya abunden els exemples, arribant fins i tot al cas del mateix president (de càrrec, que no d’eficàcia) atiant als que desobeïen les lleis que ell mateix tenia l’obligació de fer complir: «Apreteu, apreteu«, o l’expresident trucant a la croada que segueix el seu lema: «confrontació intel·ligent» (és un dir): confrontació tous azimuts;. Sigui quin sigui el tema, la resposta serà la que més propiciï la destrucció des de dins del mateix sistema. Ja no és només negar, es tracta sobretot d’enfangar.
Això no seria greu si el sistema democràtic fos capaç de depurar d’aquestes intoxicacions, d’excretar periòdicament. Teòricament, les eleccions són per a això. Però no és així, i per tant es fa recomanable que, almenys, quedi clar en el document d’anàlisi de compliment de projectes, qui construeix, o ho intenta, sigui amb la ideologia que sigui, i qui soscava els fonaments.
Si la democràcia es basa en el poble, i atès que l’engranatge no és capaç de fer-ho, podria aquell anar polint arestes, eliminant rèmores i paràsits? Desgraciadament sembla que no. La imparable tendència a la simplificació, propulsada per les xarxes socials i utilitzada amb traïdoria per les demagògies populistes, premia precisament als polítics negatius i tòxics. A això cal afegir la falsa sensació d'»empoderament» que s’està transmetent. Dit mot, juntament amb «transversal», sembla que hagin d’aparèixer en tot discurs que es vulgui modernet. Però és realment així? De l’opinió a l’asseveració hi ha un llarg tros. Tothom és lliure de pensar el que vulgui sobre, per exemple, el Brexit. He dit pensar? Hauríem de distingir entre la reflexió sobre temes en què es posseeixi un mínim de coneixement, i per als quals l’aportació ciutadana conscient serà sempre de gran ajuda, i l’assumpció en cru de titulars i frases ocurrents a les xarxes com a principis inamovibles, orquestrades per veritables manipuladors de l’emoció.
Aquí entra la funció del polític, classe d’animal racional que ha estat suant tinta fins a aconseguir imprimir les 2000 pàgines de l’acord assolit entre el Regne Unit i la Unió Europea o, a tots els nivells, està intentant mantenir el rumb marcat a Cumpliendo tot dels intents de fer sotsobrar la nau. Un aplaudiment als innombrables personatges que a tots els nivells, des del barri a Brussel·les, s’han assegut hores i hores, juntament amb experts i tenint presents les necessitats de la població, fins arribar a un acord. En democràcia, les línies vermelles no haurien d’existir. Un veterà polític va dir a Obama: «Assegura’t saber (experts) el que es necessita (el poble), i deixa per a mi la política» (P. 27). En el triangle que Complint delimita: Polítics, experts, ciutadania, tots tenen el seu paper; seria oportú que en les pròximes presentacions d’aquest document anual estiguessin presents els tres vèrtexs i no només el president de torn, i no només per dir «hem fet …», sinó per detallar també «pensàvem fer; hem arribat a una fita parcial, i les dificultats per no completar-la han estat …. «.
La ciutadania, almenys en ocasió de les eleccions (i a Catalunya falten menys de dos mesos), hagués de fer servir la mateixa filosofia que el document comentat: Pensar en el que s’ha fet, el que està per fer, i qui pot portar-lo a terme amb més garanties. Optar per votar a arquitectes, o deixar les regnes als líders de l’enderroc i desballestament.