EL MOVIMENT ES DEMOSTRA CAMINANT
Ja sé que, a Espanya, la paraulota té mala premsa. Però, per descomptat, no parlo de l’esguerro franquista sinó del que els sociòlegs consideren com: Xarxes informals basades en creences i la solidaritat que es mobilitzen sobre qüestions conflictives, per mitjà de l’ús freqüent de diverses formes de protesta (Iñíguez Rueda i Vázquez, 2003). Són un moviment la lluita dels afroamericans dels Estats Units, el feminisme o les reivindicacions gais, entre d’altres. Formats per persones, col·lectius i plataformes de la més variada índole, empenyen tots en el mateix sentit en compartir alguns valors i aspiracions. Si les dones han arribat fins al nivell actual, ha estat per l’esforç de gent molt, molt, diversa, catòlica o atea, d’esquerres o de centre, fins i tot algunes de dretes, rica o pobre, amb estudis primaris o universitaris, una amalgama variada però amb un color comú a la paleta: la indignació per la situació de la dona en el món i la percepció de la necessitat de canviar-la. Queda molt per fer, i en això hi són, però ningú hauria imaginat, dècades enrere, els èxits aconseguits, entre ells que milions de dones, que no militen en cap partit ni col·lectiu reivindicatiu empatitzin amb ell, se sentin part d’aquest moviment.
Al fil del meu anterior article a la plaça pública, cal preguntar-se: la desfeta provocada pel maleït virus, pot ser el revulsiu que doni a llum un «moviment» regenerador de la vida política i social? No hi ha dubte que moltes coses s’hauran de replantejar, des de la forma de reunir-se a les relacions entre ciutadania i gestió política. Però també sembla obvi que hi ha un enorme risc que aquests canvis siguin, si és possible, a pitjor, el que fa més necessari que mai el fet de sorgir, o ressorgir, de tal onada de conscienciació.
Perquè brot un moviment, més enllà dels encomiables grups i plataformes que proliferen avui dia, al meu entendre són necessàries dues premisses. Respecte a la primera, segons la sociòloga Donatella della Porta, és indispensable la identificació d’un responsable de la situació contra la qual es crida a la mobilització (l’empenta del moviment). Aquest «causant» el tenim cada dia davant, amb el seu rictus de cobdícia i arrogància, en la manipulació de la informació o de les finances, o en el clar menyspreu pel ciutadà del carrer, considerat simplement com un mal necessari per a enriquiment d’uns pocs. La dificultat per identificar-lo és que les cares que l’encarnen no són significatius sinó els seus mers executors. Els realment beneficiats no apareixen, camuflats darrere de fons d’inversió, paradisos fiscals i testaferros. Però es perceben i això hauria de ser suficient perquè el moviment tirés a caminar.
La segona premissa, paradoxalment, sembla més difícil d’aconseguir: la percepció que hi ha un mínim comú subjacent a tants i tants perjudicats per la greu situació social, present durant dècades, que va tenir una empenta significativa amb el neoliberalisme de Reagan i Thatcher, és agreujar en la crisi de l’any 2008, i que ara un virus imperceptible ha portat al coma sense assistència.
Com posar en relleu aquest fil conductor que cosa les marees de qualsevol color, els col·lectius veïnals, els grups ecologistes, els desnonats, els de les llistes d’espera, els aturats, els treballadors pobres, i tants i tants que, de tant rebre llenya corren el risc d’identificar-se amb el tronc? Podran els que ja estan en la lluita admetre els nouvinguts, sense un altre passaport que el de perjudicats? ¿Cal reconèixer aquests que no es parteix de zero, sinó d’una cruel i dura lluita prèvia? Es percebran com a compatibles (que ho són) en un mateix empenta, les diferents reivindicacions existents?
De moment, s’està a la defensiva. Quan es rep un pal, es maleeix i es corregeix la posició per esquivar el següent. S’està a les barricades, cada un a la seva, esperant que la següent onada no sigui la definitiva. Però no oblidem que les barricades van ser útils en temps de la cavalleria però es van enfonsar en aparèixer els tancs. A més, ningú ha guanyat una batalla sense sortir-ne Com avançar, junts, al descobert?
Crec que els mitjans de comunicació atents a la situació, i amb un ull a l’horitzó, poden ser decisius a l’hora d’anar creant aquesta imprescindible atmosfera de solidaritat entre reivindicacions. Amics d’infoLibre, se us acumula la feina. Pas a pas, com gota malaia, perquè algun dia s’arribi a aconseguir que la ciutadania s’adoni del que homogènia, general i tòxica que és la pluja que ens està calant a tots.