¿Cómo puede una persona sensibilizada por la sanidad y sus carencias (lo demuestra colaborando en la Marató de TV3), votar a los que la han masacrado, a sabiendas de que si repiten en el poder lo seguirán haciendo dado que está en su ADN neoliberal? El paternalismo interesado ha imperado sobre la justicia social.
El hilo política-reivindicaciones debería ser bidireccional: Por el lado social, con reivindicaciones razonadas, estudiadas en su globalidad y con la conciencia de que no se ganó Roma en un día. Por la vertiente política, con una transparencia total, que ofreciera al juicio de los grupos reivindicativos el contexto legal -Europa incluida-, las dificultades políticas -en especial estando en minoría- y los pasos que, conocido ello, se piensan dar.
Com pot una persona sensibilitzada per la sanitat i les seves mancances (i que ho demostra col·laborant a la Marató de TV3), votar als que l’han massacrat, sabent que si repeteixen al poder, ho seguiran fent atès que està en el seu ADN neoliberal? El paternalisme interessat ha prevalgut sobre la justícia social.
El fil política-reivindicacions hauria de ser bidireccional: Pel costat social, amb reivindicacions raonades, estudiades en la seva globalitat i amb la consciència que no es va guanyar Roma en un dia. Pel vessant polític, amb una transparència total, que oferís al judici dels grups reivindicatius el context legal -Europa inclosa-, les dificultats polítiques -especialment estant en minoria- i els passos que, conegut això, es pensen donar.
TEXT COMPLET EN CATALÀ ENLLAÇ ARTICLE ORIGINAL A INFOLIBRE
EL FIL
Antoni Cisteró
A empentes i rodolons, per fi comença a bufar un vent d’esperança en un món més just i solidari. En precari, en minoria, amb una oposició a cara de gos, però s’intueixen escletxes d’avanç social. Això indueix a l’esperança. ¿Segur?
Diu Max Aub en els seus Diaris: «Res fa tant de mal com l’esperança, quan l’esperança penja d’un fil». A la vista està que la demagògia i el populisme s’esforcen per tallar aquest feble fil que uneix unes propostes progressistes amb la societat que les espera. Podria pensar-se que, evitant la ganivetada dretà, es podrà reforçar aquesta relació? Possible, però no fàcil. Un dels èxits de la dreta és haver separat la tasca legislativa parlamentària del procés de degradació de l’estat de benestar i els drets de la ciutadania, com si fossin dos àmbits diferents, quan són dues cares de la mateixa moneda.
Poso un exemple proper. A Catalunya, amb el suport de TV3, es realitza a finals d’any una MARATÓ, en la qual es recullen diversos milions d’euros en favor d’un tema concret de sanitat. Des de la primera, el 1992, dedicada a la leucèmia, fins a l’última el 2019, en pro de la recerca en malalties rares. Solidaritat, esforç tan donant com a recol·lector, gran publicitat i moltes hores de programa amb artistes, famosos, polítics i periodistes posant l’espatlla. Tot molt guai. Vistos els convidats, i també el tipus de propaganda i la gent a la qual es dirigeix, sembla clar que un bon segment d’ella està format per possibles votants catalanistes acomodats, en la línia ideològica de Convergència. Aquella que, amb gran orgull d’Artur Mas, va liderar les brutals retallades en la sanitat catalana, encara no recuperada d’ells.
Recuperant la frase de Max Aub, un fil ha substituït a un altre fil. El de la solidaritat guai puntual ha enfosquit al del nexe entre política i benestar social, que és el que es vota a les urnes periòdicament. Com més fort és el primer -i aquí el paper de TV3 és decisiu-, més feble és el segon. I em pregunto: Com pot una persona sensibilitzada per la sanitat i les seves mancances, votar als que l’han massacrat, sabent que si repeteixen al poder, ho seguiran fent atès que està en el seu ADN neoliberal?
Podríem estendre ad infinitum. Hi ha múltiples associacions, de major o menor calat, lluitant per reivindicacions puntuals amb gran esforç i entrega dels seus membres, però que estan pràcticament dissociades, més encara, enfrontades, a la gestió política que podria aconseguir, en la mesura possible, la seva satisfacció. Diu Daniel Innerarity: «Quan l’espai públic és entès com una agregació d’interessos ja constituïts, despolititzades les diferències, les identitats i els interessos, la construcció del comú no permet un altre model que el liberal, és a dir, un model que tendeix a transformar les qüestions polítiques en problemes d’imparcialitat jurídica i concep l’espai públic com un equilibri entre grups d’interès». Quan es despolititzen les diferències, l’agregació esmentada la realitza un altre aglomerant, i quin millor que el populisme, amb les seves receptes fàcils, les seves trucades emocionals … I el seu menyspreu per la política tradicional?
Cal, doncs, mantenir i reforçar el fil que condueix des de la ciutadania fins a la política que, sota un paraigua global -actualment de color progressista i carcassa solidari-, entén la complexitat del món actual i com és possible dins d’ella portar a terme molts canvis favorables a les peticions sorgides de la societat.
Per desgràcia, en general, això no és així. Durant molt de temps, no només però sí amb major èmfasi en la dreta clientelar, s’ha utilitzat la satisfacció d’una petició per sotmetre a sol·licitant, arribant fins i tot a intoxicar els col·lectius socials a priori reivindicatius amb submarins a l’ús. El paternalisme interessat ha imperat sobre la justícia social.
El fil política-reivindicacions hauria de ser bidireccional: Pel costat social, amb reivindicacions raonades, estudiades en la seva globalitat i amb la consciència que no es va guanyar Roma en un dia. Pel vessant polític, amb una transparència total, que oferís al judici dels grups reivindicatius el context legal -Europa inclosa-, les dificultats polítiques -especialment estant en minoria- i els passos que, conegut això, es pensen donar. També, posteriorment, el major o menor èxit d’aquests i el seu per què.
El que s’ha dit no s’aconsegueix mitjançant la concessió d’una condescendent audiència posterior a una manifestació. Tampoc creant comissions puntuals i encriptades que, com se sap, s’enterren qualsevol dinàmica de diàleg reivindicatiu. Al meu entendre, només amb un intercanvi constant, respectuós, detallat i informat, es podria consolidar l’esmentat fil que uneix esperançats amb realitzadors. ¿Imaginem una Direcció General de Reivindicacions? No per solucionar-les, sinó per vehicular aquestes cap al departament adequat, i posteriorment en un camí al revés, oferir la informació sobre l’evolució del procés fins a una satisfacció raonable. Bé, és una boutade per la meva part, però almenys l’esperit que la impregna hauria de sobrevolar els despatxos dels polítics i les estructures dels col·lectius.
Fins i tot, per què no fer un pas més enllà, mentre el fil aguanti? Un breu i equànime anàlisi de les reivindicacions ens mostra gran quantitat de components comuns que fan clara la divisió existent entre l’àmbit manipulador (salaris, informació, condicions de vida …) i el manipulat; l’opressor i el plomat; l’abusador i l’abusat. Si els primers semblen actuar en la mateixa direcció, seria possible agrupar la resposta dels damnificats? O és que potser no tenen una base similar als d’una llista d’espera de la sanitat amb els que tenen fills en escoles-barracons; els que pedalegen per un sou de merda i els pensionistes que no arriben a pagar les seves factures; els temporers de camp i els de l’hostaleria. Potser el «fil», el diàleg continuat, establert sense ànim de manipulació ni imposició, entre aquests col·lectius i la política, contribuiria a enriquir també els contactes transversals i pluridisciplinaris. I possiblement, davant la percepció que funciona, ajudaria que se sumaran més i més damnificats -hipotètics votants d’opcions d’esquerres-, avui callats i absents. Sí, diàleg obert, respectuós i continuat. És avui, demà, passat, quan cal explicar el nexe indicat, no només durant les cada vegada més histriòniques campanyes electorals.