ESCRITS DE L’AMIC ANTONI MONTSERRAT
2021.0609 Comentari a la publicació de PARTICIPAR HOY, d’Antoni Cisteró
El final de la pandemia ha abierto un deseo de participación.
2020.12.03 El huevo de la serpiente.
El huevo de la serpiente eclosión a siempre de manera distinta. El animal se adapta a las circunstancias. Lo primero que hay que hacer es admitir la existencia del bicho, pero no conformarse con decir que son los mismos. Porque cambian. Los fascismo actuales son 
explícitamente liberales en economía. No necesitan esconderse bajo nombres o símbolos que busquen la competencia con las organizaciones obreras. Nada de siglas como NSAPD ni camisas azules ardiente y proletarias ni banderas con los colores de la CNT.
La situación es más grave: el individualismo neoliberal y el conformismo ante la precariedad indican que no es necesaria la mixtificación, que pueden ir con la cara descubierta.
La izquierda ha sufrido una derrota terrible de la que tardará en levantarse en el campo de la hegemonía cultural. De la influencia social. Puede ganar alguna batalla como ha sido el caso ante la corrupción generalizada del PP. Pero ya está levantando cabeza con la amenaza cínica que representa Vox, que gana influencia cuanto más verdades niega ( el machismo, por ejemplo). O cuando amenaza con matar a 26 millones de españoles sabiendo que no le va a pasar nada.
2020.04.20
Algunes idees a defensar i desenvolupar davant la crisi sanitària, econòmica, social i ecològica
- Immediatesa dels problemes i gravetat de la múltiple crisi
Crisi d’oferta: ruptura de la cadena de subministres. Dificultats per cobrir demandes en sanitat i en alimentació
Crisi de demanda: caiguda dràstica del turisme. Col·lapse de la indústria de l’automòbil. Caiguda de les importacions de consum no bàsic. Back to basics: pèrdua de pes de la diferenciació de producte i de l’efecte station-wagon, per tant disminució del sentit de la competència monopolística i la competència imperfecta: caiguda de la publicitat, caiguda de la TV. Xarxes socials en auge. Recerca d’allò col·lectiu des de baix. Recerca de l’acció col·lectiva i augment del sentit crític.
- Propostes immediates sempre que vagin en la bona direcció
Sanitat pública i universal. Revisió immediata de les privatitzacions en cerca d’estalvi i racionalitat.
Sistema públic de dependència: han de dependre de Sanitat. Revisió del sector de cures. Legalització i admissió a la SS de les treballadores de la llar.
Potenciar el transport públic urbà, als polígons i en el món rural. Regular patinets, park-and-ride i mercaderies dins les ciutats.
Sistema integrat d’atur i primera necessitat: renda mínima o com es vulgui dir. Revisió del règim de precarietat amb dret per part del treballador de denunciar el caràcter fix de la seva feina quan sigui el cas. El mateix per als falsos autònoms. Reorientació de treballadors cap a sectors amb demanda. Regularització d’estrangers.
Reforma del sector agroalimentari
Política de lloguer inspirada en el decret de municipalització del sòl de la guerra. Reforma del mercat immobiliari aprofitant la caiguda de la demanda especulativa i turística.
Nova regulació bancària diferenciant funcions. Gratuïtat de les targetes de crèdit i de dèbit. Nova regulació del mercat de capitals amb fre a la presa de mà sobre societats espanyoles per part d’especuladors internacionals. Compresos els hotels, que caldrà reorientar.
- Recerca del consens social, i polític en imposar-se el pes dels problemes immediats
Les propostes immediates s’han de dissenyar amb detall, ràpidament i sotmetre-ho al consens social i també polític. Es tracta de mesures urgents que apareixen ara com evidents. La pandèmia no s’ha acabat i en podem tenir una altra. A més hi ha desigualtats socials intolerables i disfuncionals. Aprofitar els casos de disrupció en el camp de la producció: mascaretes, respiradors, restauració distribuïda tant en oferta com en demanda, etc, per fer palès l’avantatge de la producció social i si es pot mantenir-la.
- Defensa de les solucions a curt terme
Tant a nivell municipal com autonòmic com a les Corts Generals i al Govern. Creació d’un estat d’opinió que defensi el cas a Europa.
- Batalla ideològica arrelada en les masses. Lluita política, aliances i neutralitzacions
Denúncia del neoliberalisme que en cas de crisi es transforma en solucions autoritàries
Defensa del sentit col·lectiu, cooperatiu, català i espanyol, local, europeu, internacional.
2020.03.30
Posar els continguts ecològics de la lluita dels comunistes en primer pla
Preparació d’una Conferència Nacional del PSUCviu sobre Ecologia
El PSUC és un partit ecologista
El PSUC és un partit ecologista, no solament perquè ja a Marx la natura i l’home eren més enllà de tota alienació les dues úniques fonts de riquesa sinó perquè ara entenem que el nostre destí està lligat a la comprensió que la humanitat forma part de la pròpia natura i que ha de respectar certs principis. Entre ells, la conservació de la natura, i per tant la lluita contra el canvi climàtic i l’assumpció del caràcter limitat dels recursos de la Terra. Això imposa acceptar el decreixement com a criteri de fons d’ús de determinats recursos naturals si volem precisament que la humanitat desenrotlli plenament les seves capacitats de creació, de desenrotllament cultural i científic. La forma com entenem el treball sota el capitalisme, creador de plusvàlua, de valor de canvi, ha de donar pas a una societat en què els valors d’ús siguin el criteri bàsic. Per tant, reciclatge, fonts d’energia renovables, organització cooperativa, funcions de cura i sobretot desenrotllament de l’art, la ciència i la cultura prenguin el seu ple sentit ja no sotmesos al criteri del benefici.
Així ens definíem al nostre XVII Congrés, el 2017. I tot el dit allí s’ha confirmat amb escreix. Com va dir Marx, va formular Engels i va recollir Rosa Luxemburg, estem davant del dilema socialisme o barbàrie. És més, aquesta societat actual mostra ja trets abundants de barbàrie, més enllà del que era ja propi del capitalisme en temps de Marx. Cal parar el camí que sembla inexorable cap a la destrucció de la natura i de la humanitat. Però l’acció humana compta. Així com la idea de progrés lineal i inevitable va contaminar el pensament socialista i molts dels plantejaments pràctics dels comunistes i altres forces obreres, avui no ens poden deixar endur per la idea que la crisi climàtica, i amb ella el destí de la humanitat ja està escrit
La classe obrera ha demostrat ser la classe dels interessos generals de la societat, en la lluita per la democràcia, en el nostre cas també en la lluita per les llibertats nacionals. Ara han de ser també els treballadors i tots els desposseïts els capdavanters en la lluita per una nova societat.
Car hem construït una societat i una economia global insostenible per exhauriment dels recursos energètics i materials no renovables. El pic del petroli ja s’ha produït. L’urani es pot acabar també aviat en termes històrics, a més de representar una tecnologia d’origen militar i de diseconomies externes gairebé incalculables, com el cas de Txernòbil o el del Japó ens n’han mostrat un exemple en petit. Però els efectes del CO2 sobre el mar ja es veu que s’afegiran als que ja provoquen amb l’efecte hivernacle.
Tot això no són pures reflexions teòriques. Davant dels negacionistes interessats tenim ja fenòmens com el Gloria i en general tots els canvis a la zona mediterrània, sequeres, augment de les temperatures, llevantades cada cop més fortes. Tot el Planeta està afectat.
Tota l’economia n’està afectada, com veiem en les canvis en la indústria de l’automòbil, que no poden carregar simplement sobre l’esquena dels treballadors. O els canvis que s’apropen a l’ocupació de les zones turístiques i els canvis en els preus del transport a llarga distància, per no dir la remodelació urbana que ja està en marxa.
Què cal fer com a partit obrer que som?
En primer lloc introduir en totes les nostres reflexions i plantejaments la dimensió de sostenibilitat, de lluita contra el canvi climàtic, la qual cosa vol dir lluitar contra una societat guiada per la recerca desenfrenada del benefici, contra la societat capitalista basada en l’explotació de les persones i del planeta.
Això passa per formació i debat a nivell general al Partit per poder traslladar aquesta reflexió a totes les plataformes on som presents i al mateix temps nodrir-nos de les reflexions i lluites que ja estiguin en marxa.
La inexorable crisi energètica obligarà a capgirar les actuals formes de vida i de treball de maneres imprevisibles però sens dubte traumàtiques com a resultat d’un sistema, el capitalista, no sols explotador de les persones sinó també depredador del medi natural i generador d’escassesa i misèria per a les majories. Com a partit obrer hem d’estar preparats a lluitar perquè els eventuals sacrificis i i els beneficis es reparteixin de la manera més equitativa possible i per convertir els processos de transició ecològica en ocasió per combatre i derrotar el capitalisme.
Però no totes les propostes que es presenten com ecologistes ho són de veritat. No ho són aquelles que només pretenen una modificació superficial de la societat. Clar que està bé demanar que la gent consumeixi menys aigua o menys proteïnes d’origen animal, o que instal·li panells fotovoltaics a casa seva. El que cal és comprendre que l’aigua ha de ser un bé públic i no l’objecte de benefici per part d’interessos privats. El que cal comprendre és que cal transformar l’agricultura començant per la legislació comunitària falsament dedicada des dels seus orígens a suportar la sobirania alimentària europea, quan ha tingut tota una altra funció.
De tot i més n’hem de parlar en una conferència o reunió convocada per al conjunt del partit.
La nostra tasca comença així. Ha d’anar però, més lluny i més profundament en la societat. Cada nucli, cada company, ha de saber trobar i explicitar el contingut ecològic de les lluites i preocupacions dels qui l’envolten.
Posaré uns exemples: efectes del Glòria, veure-ho localment comarca per comarca, municipi per municipi i participar, orientar o definir els problemes, proposar solucions immediates i a més ser capaços d’impulsar el planejament general a mig terme per al país: quina línia de costa és sostenible a mig terme, com resoldre , no amb pegots sinó amb solucions, el problema del Delta de l’Ebre. A cada localitat, a cada sector industrial, la dimensió ecològica ja ha de formar part de les nostres anàlisis.
Propostes concretes: Jornada de formació informació amb intervencions de Joaquim Sempere i Raül Valls. Abans de l’estiu o introduir-ho a la Festa de Treball.
Preparació d’un document de resum de les aportacions de lluites concretes i reflexions de cada nucli sobre problemes de la zona. Tenir-ho a mitjan setembre
Us poso un exemple al límit: la qualitat de l’aire a Barcelona passa en part per adoptar un sistema d’ensenyament públic que desterri les concertades i les escoles d’elit que generen trànsit innecessari, quan el sistema francès de portar (o que vagin sols) els nens a una escola de proximitat garanteix en principi la qualitat de l’ensenyament. Per això cal guanyar la batalla ideològica en una societat que veu en la distinció des de l’ensenyament primari un instrument de promoció social.
Una vegada tinguem tots els elements recollits caldrà veure com traslladem les nostres reflexions ja concretes a les plataformes i moviments, quines propostes de reforma afavorim.
Finalment, això ens portaria a una conferència de partit sobre la qüestió. Data proposada novembre 2020.
2020.02.21
EL BON MEDIADOR
Avui estic una mica cansat i em permetré una petita provocació :
Torra té raó, cal un mediador. Però aquest mediador no és altre que el seny i el sentit comú. Cal, en efecte construir un nou clima de diàleg a la societat catalana i entre les forces polítiques i socials d’ací i de Madrid. És urgent perquè no serà una tasca fàcil i el clima de consens per resoldre la qüestió catalana, o millor dit la qüestió espanyola costarà molt obtenir-lo.
Perquè cal ser ambiciós si hom vol trobar solucions vàlides, no per aprovar uns pressupostos ací o allà sinó admetre el que diu la CE78, que Espanya és un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Una ambició que ha d’aconseguir no una descentralització administrativa sinó l’articulació de distintes realitats polítiques.
I de tot això no se’n parla, uns amb la cabòria de la independència, els altres pensant-se que es tracta un cop més de peix al cove autonòmic. Per una vegada estic d’acord amb Antoni Puigverd, els de Catalunya en Comú som els que estem més ben situats per impulsar una solució.
Cal, però, que ho intentem de veritat lluitant perquè el diàleg s’imposi i cali extensament. Ja ho vam aconseguir contra Franco. Ara cal aconseguir-ho fent avançar les idees democràtiques, republicanes, federals solidàries, que votar està bé, que tothom individualment es igual, les diverses societats nacionals també són iguals i que cal un nexe solidari. És tan complicada i ampla la tasca que es urgent posar-s’hi. una opinió personal.
Espero reaccions.